Aquesta plana utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes. D'acord Més Informació.
el poble el poble

Breu història de Pego

Vista de Pego

El terme pegolí està replet de testimonis materials que ens fan pensar que l’home ocupà aquestes valls des del Paleolític Mitjà en una zona pròxima a la població anomenada Benirrames, i que en la nostra vall amb el pas del temps confluiran totes les cultures i societats fins l’actualitat. El sedentarisme de l’home fa que es substitueixquen les coves per hàbitats en altura com ho demostren els jaciments d’Ambra, la Muntanyeta Verda, El Tossal de Bullentó, etc. L’home anirà baixant de les altures al pla per dedicar-se -a més de a la caça- a la pesca i a l’agricultura, les restes que ho testifiquen en el despoblat del Pla a la marjal són de l’època del Bronze, de la mateixa cultura s’han trobat restes al Tossal Ras i a Penyaroja. De l’època ibèrica ben poca cosa sabem llevat que per tot el terme ens apareixen restes materials que ens confirmen d’una o d’altra manera la presència social en aquesta època.

La vinguda dels romans a la nostra vall va estar lligada a la proximitat de Dénia i el seu port, i es van establir algunes viles romanes als costats d’una via secundària que unia Xàtiva i Dénia per l’interior, el traçat de la qual aniria parell al camí vell de Dénia per Racons. La romanització deixà petjades importants a Sant Antoni, Benigànim, Tossalet de les Mondes, Bullentó… i més tardanament uns enterraments a la partida de Gaià amb abundant ceràmica i objectes d’aixovar dels segles VI-VII i uns altres a la partida de Castelló de la mateixa època.

Els musulmans ocuparen la vall de Pego al voltant de l’any 716, s’instal·laren en alqueries disseminades per tot el terme testimoni de les quals és l’extens patrimoni toponímic rural que ens ha quedat. Realitzaren grans transformacions agrícoles i crearen nous sistemes de reg que després heretarien i millorarien els cristians.

Quan Jaume I decidí conquerir la vall, Pego era un conjunt d’alqueries islàmiques les quals depenien del castell d’Ambra. Conquerida la vall s’inicià la repoblació amb colons cristians vinguts de Catalunya majoritàriament. El monarca concedí les rendes de la vall al seu fill el febrer de 1263 i després de les decisives dues cartes de poblament (1279 i 1286) començà a construir-se la vila de Pego emmurallada, amb tres portes i unes setze torres que la tancaven. Era el naixement de Pego com a nucli urbà i, era de nova creació construïda sobre l’antiga alqueria d’Uxola. Des que en l’any 1325 Pego passà de lloc de reialenc a ser lloc de senyoriu i la governaren famílies nobles com els Cardona, els Vilanova, els Centelles, els Borja i darrerament els Osuna.

Al segle XV els cristians vivien a la vila i al raval de la plaça (actual carrer Major), mentre els musulmans o mudèjars ho feien a les alqueries de Favara, Atzeneta i Benumeia. Després de l’expulsió dels moriscos l’any 1609 la vall quedà quasi despoblada i hagueren de venir-hi nous colons de les Illes Balears per poblar les valls pròximes a Pego.

Quan la corona quedà sense descendència directa l’any 1700 els camperols pegolins recolzaren la causa austracista, però ben prompte, davant l’avanç del poder borbó, acabaren per ser fidels a Felip V, el qual després de la desfeta d’Almansa abolirà els furs i instaurarà el centralisme borbònic i castellà arreu de les nostres terres.

A partir del segle XVIII començaren les grans transformacions agrícoles intensives, sobretot a la marjal, apareixent a finals d’aquest segle les primeres introduccions documentades del conreu de l’arròs. Ja al segle XIX es posarien en marxa els mecanismes necessaris per a augmentar una producció que arribà el seu màxim l’any 1930, junt amb el conreu de la taronja.

Si la guerra de Successió acabà destruint bona part de les torres i muralles medievals, l’augment econòmic i demogràfic de la segona meitat del XIX i principis del XX s’encarregaria de destruir les dues portes principals, la del Maiorasgo i la del Raval o la Plaça, per a l’eixamplament de la població. Sols quedà i queda en peu encara avui en dia el Portal de Sala, que antuvi conduïa a la font i a l’horta medieval.

El segle XIX va ser un segle agitat i exaltat i Pego no va quedar a banda dels esdeveniments importants de la resta de l’estat. Les lluites carlistes, les lluites polítiques entre liberals i moderats, el bandolerisme, els moviments insurreccionals del republicanisme, de tot, cal destacar-ne la sanguinolenta i fratricida lluita entre els Senes i els Ganyans que va intentar aclapar el famós Mayorazgo Cendra.